La iconografia altament suggerent d’Emili Ametller

La idea que la pintura és un joc d’atzar, els resultats del qual depenen de llençar bé els pigments, es va manifestar amb més força quan es tractava de descriure les pràctiques joganeres dels pintors informalistes de la postguerra. Aquest joc de daus artístic, com qualsevol activitat lligada a la probabilitat, suposava que, per a poder jugar, hom habia d’estar disposat a perdre, preparat per acceptar els senyals d’error que es fessin visibles sobre la tela. Els pintors, en lloc d’esborrar certs accidents (taques, emprentes, restes de cigarretes) els deixaven com a signes d’una materialitat incerta del procés pitòric.

No és casual que en els nostres dies la repetició de procediments com aquests resulti amanerada, perquè aquets accidents sovint semblen estar acuradament planificats per tal d’aconseguir un efecte. Per altra banda, hi ha una pintura contemporània que ha integrat la propenció del pintors a referir-se a modalitats de representació que pertanyen a la llarga història de la pintura en la qual aquests han estat educats. Una de les conseqüències ha estat el sorgiment d’una mena de pintura tipificada per una simple, encara que tènue, iconografia, altament suggerent malgrat la seva ambiqüetat de significat. Tot i sent menys reduccionistes que els seus predecessors abstractes, els pintors d’aquestes icones han acceptat també que la imatgeria final sigui més el resultat del procés de la pintura, en tota la seva complexitat, que no pas d’una idea iconogràfica preconcebuda.

En descriure la seva pròpia pintura com estocàstica, com depenenment de l’atzar, Emili Ametller suggereix que la seva obra conté també un element de probabilitat. El pigment, que l’artista deixa caure sobre aquests panots (que no han estat pintats sobre un cavallet sino al terra) i que remena indiscriminadament amb la seva brotxa, no necessita convertir-se en res més que pintura sobre planxa de fusta. Tot i així, a mesura que els treballa, Ametller permet als seus materials d’entrar en contacte amb una estranya voluntat, que es recolza en l’acumulada civilització de l’art que els condueix vers un acte de representació. Una mena de destí? El pinzell no pot resistir la figura; el jugador de daus, simés no, sap això: que certs números sortiran sempre. Aquests resultats icònics bi-tonals semblen provisionals, moments enxampats per instantànies indiscriminades. És per causa del pes d’una tradició pictòrica, doncs, que moltes de les imatges d’ Ametller es refereixen categoricament al lèxic clàssic del pintor, dels paisatges als monuments, passant per figures dramatitzades on la carn és el pigment? Ens queda la sensació que el dau que llança Ametller està trucat al seu favor, abocant així una pintura que, no ens ha de sorprendre, es resisteix a ser succionada pel caos desmesurat de la matèria informe.

Jeffrey Swartz, crític d’art i historiador. Crítica feta al maig del 1994 per a l’exposició de la Galeria Mas